dimarts, 24 de desembre de 2013

BON NADAL I FELIÇ 2014!!!!


Arriben els dies en que tothom està més sensible, arriben els dies en que tothom vol estar a prop dels seus éssers estimats, es temps en que tothom demana al nou any els millors desitjos per tal que siguin acomplerts. Son dies plens de joia, son dies plens d'enyorança dels que ja no estan entre nosaltres, dies plens de sobretaules inacabables, acompanyades de converses, d'anècdotes divertides i de records entranyables, que ens evoquen a una sensació de benestar, difícil d'igualar en altres èpoques de l'any.
Corren èpoques difícils per tots, per alguns més que per d'altres, però per TOTS absolutament per TOTS VOSALTRES  i les VOSTRES FAMÍLIES vull desitjar-vos  que tingueu un BON NADAL I UN FELIÇ I FRUCTÍFER 2014!!!

diumenge, 24 de novembre de 2013

EL SENYOR RAJOY, DEMANA SENY!!


Si senyor!!! Amb dos collons!!!! Va el tio i te el valor de demanar públicament a Catalunya que aquesta i tota la seva gent tingui Seny, bé, per a vostè Sr.Rajoy Seni, es molt curiós que sàpiga pronunciar la - ñ - parlant en castellà i no sàpiga pronunciar la - ny -, que curiosament, es pronuncia igual. Bé aniré al gra. 
En primer lloc dir-li que si no entén el que escric li dona al google traductor i ja no tindrà el problema, donat que queda demostrat en les seves actuacions, que vostè te molts problemes per adaptar-se a una de les llengües oficials del seu país que tant presumeix d'estimar sobretot en la seva unitat, però es clar, si ni tant sols s'ha prés la molèstia d'apendre anglès, no creu que ho hauria de fer? Vinga home!! que es president del govern, que representa a un país per tot el món. 
Te pebrots que vostè demani seny a un poble que vol fer les coses pacíficament i sense aldarulls, vostè que representa a un partit que no va escoltar al país, quan el 90% de la seva població va sortir al carrer a demostrar el seu rebuig cap a la guerra d'Irak. , no solament no li van fer cas, sinó que encara es varen refermar més durament en la seva postura desautoritzant així a tot un país que li havia donat la presidència a les urnes. Que trist hem sembla senyors del PP.
Te collons que vostè, demani seny a Catalunya que es capaç de sortir al carrer de forma massiva sense que hi hagi una sola trifurca, ni un sol incident, en una concentració de milió i mig de persones demanant la llibertat d'un poble, vostè que representa a un partit que ha retallat de manera interessada un estatut que havia estat aprovat de manera legitima, en canvi el seu partit es va ocupar de desautoritzar-lo en les parts que no li interessava.
Es curiós que vostè senyor Rajoy, demani seny a un poble al que el seu partit no ha deixat d'atacar, una i una altra vegada sense esme ,amb lleis absurdes que l'únic que pretenen, es retallar les llibertats d'un poble. Vostè que representa un partit, que es capaç de tenir com a ministre d'educació, curiosament, ni mes ni menys que d'educació, al senyor Wert, un personatge intransigent i sense escrúpols que es capaç de dir que "se tienen que españolizar a los niños catalanes", li ha preguntat vostè als nens catalans si volen ser espanyolitzats? Tant greu es que se sentin catalans i alhora sàpiguen parlar castellà?
Te molta gracia senyor Rajoy que vostè demani seny a un poble que es capaç d'agafar-se de les mans al llarg de 400 quilòmetres, milers de persones, milers de famílies i un cop més sense accidents, sense cap mena de problema i de manera pacífica, per demanar la llibertat del seu poble, vostè que com a ministre d'economia, te a una especie de dictador que s'entesta en escanyar econòmicament a les regions que a ell li interessen, sota el pretexte de demanar sacrifici per part de tots, quan a la practica, el sacrifici només el fan uns quants, els que el seu partit li interessa, i a sobre s'encarrega de deixar-los públicament com als últims de la classe.
Te collons que vostè senyor Rajoy demani seny a un país, que l'únic que vol fer es portar a consulta el futur de la seva població de la manera més democràtica sense fer-ho de manera traumàtica, a les urnes, com manen els cànons de la democràcia. Vostè que representa un partit en el qual no ha acabat mai de marxar, l'antic dirigent que van tenir, un especie de cacic dictador amb molt afany de poder i que no recorda que ja no està a la seva trona de dictador i ve des de el seu retir a impartir lliçons, de com ell pensa que es te que portar un país.
Senyor Rajoy, només li diré una cosa més, en lloc de demanar-nos seny als catalans, quelcom que nosaltres anem sobrats, preocupis vostè de que tota la seva cort tingui tant sols una quarta part d'aquest seny que vostè demana, i facin un curset d'educació que tampoc els hi anirà malament.
Ah!! i un d'anglès home!!! que estan dirigint un país i l'han de representar amb dignitat a l'estranger.

Ignasi Boya Duocastella.

dimecres, 16 d’octubre de 2013

L'ENGANYIFA DE LES PREFERENTS

Doncs si, com molta gent en aquest país, a mi, també m'ha tocat. Com un Pepe!!, he pillat catxo!! a mi també me l'han clavat amb la merda de les preferents, i de la manera més vil que us poguéssiu imaginar, amb nocturnitat, alebosia i tots els calificatius que li volgueu possar. 
Per evitar problemes, ja que aquesta gentussa ja me n'han creat prous, evitaré donar noms, si bé els que hem coneixeu, podreu deduir de qui parlo i els que no a lo millor ho adivineu, almenys per el que fa a l'entitat en qüestió.
Pel que fa a la història intentaré sintetitzar-la al màxim, si bé es llarga, pero, he descriure-la amb tot detall per tal que sigui entenedor i es pugui captar la magnitud del tema.
Tot comença quan un gran "amic" meu, un dels millors que tenia en aquell moment, empleat de banca, m'aconsella de ficar uns calers que tenia estalviats, en un producte nou que dona molt bona rentabilitat i se'n pot disposar en el moment que jo vulgués. Decidim, evidentment amb el meu consentiment, i sempre aconsellat per el col·lega, de ficar els diners allí, si bé a mi en cap moment se'm parla i s'esmenta la paraula preferent. 
Un bon dia decidim demanar una pòlissa per la botiga de la meva dona , la qual ens la concedeixen sense cap problema però, avalada per els estalvis que hi havien en el producte esmentat anteriorment. Fins aquí tot correcte, sinò fós, per què en una reunió prèvia que jo havia tingut amb el meu "amic", i preocupat per les notícies que hi havia en aquells dies a tota la premsa, li vaig preguntar per si els meus calers estaven en preferents, la seva contestació va ser negativa, rotunda i ràpida, hem va dir clarament, " noooo tranquil, lo teu no està en preferents, es una altra cosa" a lo qual jo vaig restar tranquil. 
Aqui voldria fer un incís, evidentment que el problema era gros i entenc que al col·lega, i ho continuo pensant avui, almenys ho vull creure, que a ell també li van colar un gol els seus directius, però en aquell moment ell sabia ja l'entrellat, i dic jo, no hagués estat més honest per la seva part, que m'hagués dit la veritat?, en lloc de ficar-li un embolcall a la merda? I que aquesta s'anés fent cada cop més gran. Doncs be això es el que va fer " l'amic íntim".
Continuem, El temps va anar passant i s'atanssava el moment en que es podria cancel·lar la pòlissa i finalment la meva família i jo, després de tenir que tancar la botiga per la seva poca rentabilitat, això si preocupant-nos de deixar la pòlissa coberta per poder així, recuperar els nostres estalvis, els únics que ja ens quedaven, ja que la resta se n'havien anat tots a norris amb la botiga i destinats a poder cobrir la pòlissa. Doncs bé, a escassos quatre mesos de vèncer la pòlissa el meu "amic" hem truca explicant-me, com si hem fes un favor, que a través de la caixa en qüestió m'havia tramitat una reclamació que feien amb tots els clients de les preferents i que hem permetria, al moment de cancel·lar la pòlissa, estalviar-me uns 300€. Jo sorprés li dic, que hi ha quelcom que no entenc, - lo meu hem vas dir que no eren preferents no? i hem va contestar, - no el que passa es que també es pot fer amb dipòsits referenciats a avals com el teu, hem va contestar. Per segona vegada hem negava l'evidència, que lo meu eren preferents. I pregunto jo... No era millor que m'hagues dit ja la veritat d'una vegada? Doncs no era millor pensar, "continuo estirant el tema a veure si me surt bé, tot s'acava arreglant i queda en rés, i el borinot aquest no se n'assabenta de la moguda". Doncs bé, arriba el moment en que la pòlissa va vèncer i arribava el dia de poder disposar dels nostres estalvis, com he dit abans, els únics que ens quedaven i que necessitavem com l'aire. En aquest moment hem ve de gust dir que l'individu en qüestió era un dels meus millors amics i que per h o per b ens havíem i ens haurem de veure sovint per diferents motius comuns que ens uneixen.
Aleshores el truco un dia per dir-li que era el que ens faltava per recuperar els diners de l'aval, perquè jo encara no sabia que eren preferents, al que ell hem diu que ja està tramitada la reclamació a Barcelona, a central (ATENCIÓ PISTA: l'entitat en qüestió es catalana i només dos entitats entre d'altres, però bàsicament dos han estat els casos més escandalosos i l'altra es estatal. Aquí suposo que tots ja sabeu de quina entitat estic parlant). Doncs bé que la reclamació està feta a central i que en una setmana podria disposar dels diners, això es el que hem diu "l'amic" enredant una mica més la troca per sinò estava prou enredada ja.
Al cap de quatre dies, a les vigilies de St Joan m'arriba una carta a casa que hem parlava d'unes quantitats i percentatges que jo no entenia i també parlava de participacions preferents, etc. Aleshores vaig fer una foto al document i li vaig enviar a "l'amic" i li vaig preguntar que que era. Al cap d'una estona hem va respondre, que no era a l'oficina que miraria de dir-me quelcom al dia següent al matí. Creieu que no ho sabia el que era?? Clar que si!! Però va pensar que era millor continuar amb l'enganyifa. No solsament això sinò que va continuar 8 dies més donat-me llargues i passant de mi, fins que suposo que hi va haver quelcom dintre seu que li va dir que ja n'hi havia prou que m'ho havia de dir, i despres de 3 anys i mig va decidir que havia arribat el moment de confesar-me (això si, per telèfon, per no tenir que donar la cara) que el que jo tenia eren preferents i que del meu capital només tenia assegurat un 33% i que la resta, de moment, havia volat. Us podeu imaginar com hem sentia en aquell precís instant? Doncs us diré, traït, enganyat, robat, apunyalat per l'esquena. Mentre tenia al meu "amic" al telèfon, sentia com un ganivet se'm clavava al bell mig del pit.
Avançaré una mica en el temps per no fer-ho tant pesat, si bé durant dues setmanes "l'amic" es limita a tractar-me com un client més, donant-me la informació en comptagotes, si bé, ell hem diu que hem passa la informació segons la va sabent, inclòs en una conversa per wasap, la manera en que parlàvem, ja que hem resultava bastant difícil contactar amb ell per telèfon, hem diu com indignat(després de mostrar-li jo la meva indignació, això si, sense faltar-li al respecte) que si volia que hem donava dia i hora a l'oficina i que allí ja m'explicarien el que, quan tinguessin tota la informació. SI SENYOR!! AMB UN PARELL!!! Es el que s'ha de fer amb un amic!! Tractar-lo com un client més i que el follin, sinò per que s'enfada, per una tonteria així, permeteu-me la ironia, però es que sino m'entren ganes de plorar.
A principis de juliol, tot acaba amb la meva signatura en un arbitratge per tal de poder recuperar la resta dels meus diners, una reunió en la que, tant ell com una cap seva hem venen, una moto de gran cilindrada, en la que suposadament recuperaré tots els calers, evidentment no m'ho asseguren però m'arriben a dir que tinc tots els números per recuperar-los, que compleixo els requisits per què. l'arbitratge sigui favorable al meu perfil. Aquella mateixa tarda el meu "amic" i jo tenim una xerrada, la primera desde que es destapa la sorpresa, i us he de dir, que viu a escasos 400 mts de casa meva, no hagués set mes lícit i honest per la seva part, que hagués vingut un dia a casa, almenys a donar la cara?, doncs no ens vam veure fins aquell dia i al carrer, i en tota la conversa que va durar uns 45 minuts, en la que li vaig repetir una i altra vegada que m'havia enganyat que m'havia amagat informació, que havia jugat amb mi, en tota aquella conversa, tant sols vaig poder escoltar un tímid  "disculpa" amb la boca petita, res més.
A partir d'aquí doncs, tot queda a expenses de la resolució de l'arbitratge que s'esperava cap a octubre - novembre, i que com he dit havia de ser favorable o almenys tenia tots el números perquè la cosa acabés bé.
Passa el temps i arribem a mitjans d'octubre i arriba també la carta amb la resolució de l'arbitratge, i sabeu que va passar?, doncs que el meu perfil no entrava dins l'arbitratge, és a dir que es queden amb els meus calers per imperatiu legal i que jo no soc apte per recuperar els meus propis calers que la meva dona i jo ens hem guanyat amb la suor de la nostra front. Quins collons!!! Quina merda de país en que un pot anar gastant-se diners públics matant elefants i no passa res i en canvi es pot fotre els calers que el poble s'ha guanyat amb la suor de la seva front, i no passi res, i no puguis fer res més que gastar-te els diners que t'han robat i ja no els tens, en advocats per veure si tens sort i un jutge determina que et tornin els calers.
I "l'amic"? Us preguntareu, doncs en tot aquest temps en que esperàvem la resol·lucio de l'arbitratge no hem va trucar una sola vegada, ni tant sols per preguntar-me com estàvem, ni tant sols per preguntar-me si teníem resposta, i no solsament això. 
En el moment que m'arribà la resolució, el truco per telèfon i li dic que hem prepari els calers que hem queden i que m'ho cacel·li tot i que en tres dies aniré a veure 'l per tancar- ho tot. Doncs bé, es va a limitar a tractar- me com un client més, ni una pregunta , com esteu?, ni un disculpa més, res de res.
Crec sincerament que no m'ho mereixo, que mai li he fet cap putada, i entenc que el cas de que m'hagin encolomat preferents no es culpa seva pero si que li puc retreure ,i molt, que no ha actuat be, que m'ha amagat informació, a expenses que jo no m'assabentés del tema, però crec que hagués tingut de tenir una mica més d'humilitat, que hagués tingut de ser més persona i menys fred, i que sens dubte no tenim al cap el mateix significat de la paraula amistat. Que ha tingut una actuació cínica i hipòcrita,i que li puc dir ben alt que en aquesta vida si s'ha de ser valent, es per donar la cara i més per algú a qui suposadament t'aprecies. A lo millor és que soc massa il·lús pensant que m'apreciava.

dijous, 3 d’octubre de 2013

LA CURSA SANT MIQUEL

Els practicants del running, suposo que estareu d'acord amb mi si us dic que no hi ha res més satisfactori i gratificant que córrer per els carrers de la teva ciutat o barri en una cursa popular. Però us puc assegurar que hi ha quelcom que ho es més de satisfactori, i es quan la vida et dona l'oportunitat de poder organitzar dita cursa o pertànyer a un grup organitzatiu de la mateixa. Doncs bé, el passat 29 de setembre jo ho vaig poder viure ben d'aprop, dins del marc de la Festa Major de Lleida, vaig tenir l'honor i la satisfacció de poder organitzar junt amb un equip de gent, la I Cursa Sant Miquel La Bordeta - Magraners. I si bé us he de dir que el treball ha estat llarg i dur durant dies i reunions inacabables en les que es tractaven, les mil i una tecles que havíem de tocar el dia 29 perquè la música no desentonés, us puc assegurar que quan vàrem acabar de recollir-ho tot i els carrers tornaven a la normalitat, un cuc començava a recórrer el meu ventre per tal de començar a pensar en l'edició de l'any vinent.
No ha estat fàcil, clar que no, però el fet de pertànyer al Col·lectiu Bordeta.net i des de allí poder comptar amb un equip de voluntaris, que ja el voldria qualsevol dels conjunts d'èlit que juguen a 1ª divisió, això , senyores i senyors, facilita molt les coses, el fet de que una setantena de persones, sigui capaç d'assumir amb tota la serietat del mon la seva tasca, fa que el camí cap a l'èxit de la cursa, sigui molt més planer. I seria cínic per la meva part no reconèixer que es veritat, que han fallat algunes coses, però no us enganyo si us dic que en prenem nota i que millorarem de cara a l'any vinent, que no volem seguir igual, que només tenim una cosa al cap i un objectiu de cara a l'any vinent, que es fer la II Cursa Sant Miquel millor que la primera, que volem que hi hagi més participants, que les coses surtin millor i que hi hagi més gent, espectadors , corredors i voluntaris que en puguin gaudir.
I tampoc no seria just, deixar d'agrair, a tots els patrocinadors que ens han ajudat de diferents maneres, sense ells tampoc haguéssim pogut dur a terme la cursa, sens dubte, vagi un GRACIES BEN GRAN des de aquestes línies.
Eren les set del matí, quan tot just despuntava el sol i la cosa començava a prendre forma , els arcs de sortida col·locats. Les brases de l'esmorzar roents llençant guspires a l'aire i els corredors començaven a arribar al punt d'arribada i anaven fent una ordenada cua per tal de poder recollir els seu dorsal i la flamant samarreta conmemorativa per afanyar-se a començar l'escalfament. Tot el treball dels darrers dies es feia realitat, un últim recorregut per el circuit a col·locar els cartells dels quilòmetres, i revisant que tot estès al seu lloc correcte, potser per això,ens vàrem despistar una mica al col·locar els quilòmetres. Arribats de nou, a la zona de sortida, els nervis a flor de pell, l'hora de la sortida s'atanssava, arribaven les personalitats, i la zona d'arribada cada minut que passava aglutinava més corredors que anaven intensificant l'escalfament, últims retocs, avís als corredors d'alguna novetat i la regidora de barri Montse Parra preparada amb l'encenedor per donar foc al coet tot seguit un xiulet que donava pas al tro que donava la sortida.  Acte seguit tots els corredors arrencaven la seva marxa formant una onada multicolor que anava avançant donant color al gris del carrer, ja estava tot en marxa, ja només quedava esperar, a que arribessin els guanyadors que per nosaltres, els organitzadors, varen ser tots els participants, per que tots, absolutament tots, havien confiat plenament en la nostra cursa i indirectament en nosaltres que hi havíem ficat tot el treball i les ganes perquè tirés endavant, fent-nos així guanyadors a nosaltres mateixos. MOLTES GRACIES TAMBÉ a tots ells.
Poc desprès de la mitja hora de la sortida va arribar el guanyador Jaume Farré que va invertir 33:56 minuts en cobrir la distància,i segons ens va dir, amb molt bones sensacions per el recorregut i l'organització.
Durant quaranta minuts més varen anar arribant la resta de guanyadors de la nostra cursa, hi havia de tot, uns aixecaven els braços guanyadors de la seva cursa, altres alçaven el dit al cel com dedicant-li el triomf a algú que des del cel, li havia donat l'aler per arribar a meta, d'altres movien els braços enèrgicament celebrant la victòria que era acabar la cursa, d'altres aixecaven el cap enlaire buscant l'última bocanada d'aire per l'últim esforç per creuar l'arc d'arribada, fins al final, en que dos germans agafant de la ma al seu fill/nebot, tots tres xalaven gaudint dels aplaudiments del públic per arribar els darrers, tot just per davant del vehicle de protecció civil.
A partir d'aquí, l'entrega de trofeus, el reposar forces dels corredors,les felicitacions de la gent, que s'agraeixen molt i en especial dels agents de la Guàrdia Urbana, que ens varen agrair l'esforç realitzat.
En fi que res més, que per part meva i de tota l'organització, ens fiquem a treballar avui mateix en la segona edició, i que esperem de tot cor que la trobeu mes atractiva que la primera.
MOLTES GRACIES A TOTS ELS QUE HEU PARTICIPAT EN LA NOSTRA/VOSTRA CURSA SANT MIQUEL LA BORDETA - MAGRANERS.

Ignasi Boya Duocastella.
Membre del Col·lectiu Bordeta.net.

dimarts, 10 de setembre de 2013

Ni Un Pas Enrera!!!!



Ni un pas enrera, en tot cas només un i per agafar embranzida. Ara ja som al ball i hem de ballar i li vull dir, senyor Mas , que ara ja no es moment de cambiar el pas, ara es moment de continuar fent passes endavant, no es moment d'ajupir-se i tornar a ficar el cul com en el passat, no es moment de fer-se petit davant les amenaçes del monstre que vesteix de vermell i gualda, ensinistrat per un domador amb corona i un altre amb bastó i puro, que l'únic que fan es cridar per mirar d'amedrantar-nos. Sr Mas, no torni a caure en errors que ja vàrem cometre en el passat, escolti d'una vegada per totes al poble, que es al qui te que escoltar, i que se'n fa un tip, un tip de parlar i un tip de treballar per aixecar aquest pais que tant s'estima.
No escolti ofertes i negociacions a la baixa, que ja prou cares ens van sortir antigament, no vulgui creure que l'enemic es ara amic, i que vol el millor per Catalunya, no se'ls cregui, nomes els catalans, volem el millor per catalunya, nomes el poble català vol la seva prosperitat, la resta únicament volen seguir bebent de la mamella que tant bona llet dona, i de la que tant els hi agrada beure i el més bo del cas, es que els hi surt gratuïta.
Aquests dies el poble tornarà a a parlar, i sabem que vosté els escoltarà, però  aquesta no es la qüestió, no n'hi ha prou amb escoltar al poble sr. Mas, el que ha de fer es fer-li cas i el poble li està demanant el dret a decidir ja, sense més demora, sense mes dilació. No s'amagui darrera de falses promeses i actui sr. Mas, busqui el dia i proclami la data, però no esperi més tiri endavant no li faci por, te el recolzament d'un poble al darrera, que es el que el cohibeix?, o qui el coacciona? qui es que te més força que el crit d'un pais sencer?. Ja n'hi ha prou de donar voltes en rodó sense arribar enlloc,  donguin ja el pas en ferm, cap al dret a decidir, l'últim tren està a punt de sortir i aquest cop estem més a prop que mai de poder-lo agafar, no el podem deixar escapar, aquest cop, no , seria imperdonable, vulguin o no els espanyols de pro, aquest cop l'hem d'agafar i marxar ben lluny d'Espanya.

I desde aquí li dono pas al següent blog de la cadena de blogs per la independència (http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/ ) que es el de caminant per el Ripollès.

Aquesta es l'adreça per continuar la cadena
http://caminantpelripolles.blogspot.com.es/



dissabte, 10 d’agost de 2013

LA MEVA CADENA PER LA INDEPENDÈNCIA

En aquests dies, suposo que tots heu sentit a parlar de la cadena humana per la independència, be doncs, entenc que deu ser, quelcom difícil d'organitzar, però desde les comarques de Lleida ens sentim una mica desplaçats del tema. Crec que haurien tingut que crear alguna ramificació de la cadena o quelcom per l'estil. Si que no sels pot acusar de centralisme, evident, ja que passa per Les comarques de Girona i Tarragona, però si que sels hi pot dir ben fort. LLEIDA TAMBÉ ES CATALUNYA!!. Es per això que desde Lleida, he decidit participar en aquesta iniciativa que la trobo força atractiva, que es la cadena de blogs per la independència, així doncs, la setmana de la diada jo i els altres participants de la mateixa formaren part d'aquesta particular cadena per la independència.
D'entrada crec que aquesta opció , almenys es més global, no discrimina ni per territori, ni per creença, i el funcionament, es ben fàcil. Es igual si ets de Lleida, Girona, Tarragona o Barcelona, tant se val si ets de poble o de ciutat, l'únic imprescindible , es que siguis i et sentis català, i que el que més desitgis sigui la independència del teu país Catalunya, Catalunya en tota la seva globalitat d'est a oest de nord a sud, de Les a Portbou, d'Alcanar  fins Alfarras, passant per Manresa i com no, també per Barcelona , però deixant clar que Catalunya no només es Barcelona, critiquem a les Espanyes per el seu centralisme i les seves incoherències, i resulta senyors i senyores, que nosaltres també en cometem. No se quin es el motiu exacte de la inviabilitat de fer passar la cadena per les comarques de Lleida, no es tracta de mobilitzar el país?, doncs mobilitzen-lo, però per tot el seu territori, per cada un dels seus pobles, per cada una de les seves ciutats, sinó, quin sentit te?.
De moment jo no hem mouré de casa meva, per què crec que els que organitzen la cadena sembla que s'han oblidat de que Lleida també es Catalunya, simplement penjarem la meva estel·lada al balcó, i penjaré el meu post al blog, un escrit ,com podria ser aquest per Catalunya y la seva independència, i al final ficaré l'adreça del blog que segueix al meu el número 177, ficaré l'adreça del 178 de l'Eduald Teixidor, "Caminant per el Ripollès" per continuar la cadena que m'haurà arribat des del blog 176 El temps a Palamós. Així doncs, aquesta serà la meva manera de celebrar aquesta diada tant significativa i tant especial.

Ignasi Boya.

diumenge, 30 de juny de 2013

A LA MARE.

Que puc dir de la mare, no puc fer més que donar les gràcies per tot el que has fet, tot el que fas i per tot el que encara faràs durant molts anys, perquè no et canses mai de donar als teus, per mirar sempre per els demès abans que per tu mateixa. Gràcies Mare.
Avui t'han volgut fer un homenatge, aquell que tant et mereixes, per una vida sencera dedicada al comerç, una vida sencera repartint despistats somriures i pollastres des de darrera aquell vell mostrador blanc i atrotinat, amb ganes o sense, però, això si, sempre amb bona cara. Tota una vida dedicada al servei del client, tota una vida invertint hores per fer gran aquella botigueta estreta i allargada del costat de la carretera, diumenge rera diumenge lidiant cues inacabables de clients que venien a buscar el pollastre del diumenge,”- qui es ara !!!” se sentia des del fons de la botiga donant pas al proper client mentre encara li donaves el canvi a l'últim que havies despatxat, i fins que la cua acabava que ja era el moment de dinar, quan tothom ja berenava, i tot perquè? Per pujar i veure fer-se grans als teus fills la teva única preocupació i el teu únic propòsit, per donar-los-hi el millor i fer-los persones de profit, objectiu, més o menys “aconseguit”.
I la “botigueta”?? I tant si la vàrem fer gran entre tots, principalment tu i el nostre pare Robert i també la padrina l'Antonia i el "ieié" Salvador el creador de la idea sense ell i la seva idea res no hagués estat el mateix, i gràcies també a tots els que ens varen acompanyar en el llarg viatge colze a colze treballant amb nosaltres, i com no gràcies als nostres clients fidels, que durant tants anys van fer una tradició el menjar pollastre els diumenges.
I les Festes Majors?? Tres dies esgotadors de feina sense parar, on la nit i el dia només es separaven per dues hores d'una breu migdiada per agafar forces i continuar servint amanides i pollastres a la vorera, i com no , la teva tradicional escapadeta al ball a fer el teu ballet tradicional de Festa Major que no podia faltar cap any.
Y quan la vida ens va arrebatar al pare de la nostra vora, no podíem fer res més que retre-li homenatge tirant endavant la seva idea, “El Menjador del Salvador” i va funcionar, i tant si va funcionar , tanta por que teníem eh??.
I quan tot això es va acabar, perquè tot s'acava, com que no pots estar quieta, vas pujar a bord d'aquest vaixell que es l'Associació de Comerciants, fent-la també gran amb la teva labor de buscar i fer nous associats , fent sentir a la gent identificada amb el barri i compartint l'esperit de entre tots ho farem tot.
Però ja esta mare s'ha acabat treballar, que finalment ja estàs jubilada i ara toca disfrutar de la teva neta l'Ainara l'alegria de casa nostra i l'únic que t'ha de preocupar, això si, es cuidar-mos bé a tots a l'Ainara, el Salvador , la Vanesa, a la Raiza des de la distància i a mi també eh, però per lo demés no et preocupis de res mes, i a disfrutar de la vida que encara us queda amb el teu company de viatge el Joan.
Felicitats i espero que aquest hagi estat un dia força especial per tu.

Ignasi Boya Duocastella.

dimecres, 19 de juny de 2013

UN ANY SENSE FUM!!!

Ja fa un any que vaig decidir deixar de fumar, ja fa més d'un any que vaig prendre la millor decisió que podia prendre i que sens dubte havia d'haver tingut que prendre fa molt temps.
No puc dir que ha estat fàcil ni molt menys, més aviat ha estat difícil, però si us puc dir que m'ha costat molt menys del que jo pensava a priori, si bé he de reconèixer que la metalització que duia per portar-ho a terme era bastant forta i potser ha estat això el que m'ha ajudat a aconseguir-ho.
Vull donar les gràcies es a la meva dona, la Vanesa qui, també amb molta força de voluntat i tant sols llegint el llibre famós i molta força de voluntat, ho va aconseguir abans que jo i que hem va mostrar el camí i hem va fer venir ganes de fer-ho jo també, això i la seva persistència en dir-me una i una altra vegada que ho havia de fer, que ho havia d'intentar, que hem trobaria millor, i així ho vaig fer, una vegada més li vaig fer cas i ho vaig intentar, i fins a dia d'avui que fa més d'un any, ho he aconseguit, si bé sempre dic que demà hi puc tornar que per sempre més seré un ex-fumador, i soc conscient que només el fet de tornar a probar una cigarreta hem pot fer tornar a agafar de nou aquest maleit vici, si bé us dic que no en tinc cap gana de tornar-hi.
També m'ha ajudat l'esport, podria dir que he cambiat un vici per l'altre, he cambiat cartrons de tabac per bambes, he cambiat paquets de tabac per curses populars, he cambiat l'hàbit de fumar per la costum d'anar a córrer almenys un parell de cops per setmana, des de aquí també vull agrair als meus companys de running, el Xavier, l'Alfredo i el Jose, amb els quals he passat molts quilòmetres, superant plegats objectius, pujades, sobrecàrregues de bessons, hores de carrera continua, sèries i entrenaments, també ells m'han ajudat a superar el dia a dia, a continuar un dia més sense fer una cigarreta, i a reforçar cada cop més els llaços d'amistat que ens uneixen.
He volgut escriure aquest post, en primer lloc per que estic molt content i com ja he dit, orgullós d'haber deixat el tabac, però principalment, per fer-vos saber i fer-vos agafar ganes a tots aquells que vulgueu deixar de fumar però no us vegeu amb forces, als que penseu que jo quan vulga ho deixaré,  però mai arriba aquest moment, a tots vosaltres, fer-vos saber que es pot fer, que es possible, i que amb mentalizació, no es tant difícil com sembla.
Jo us explicaré el meu mètode però sens dubte us he de dir, que heu de ser vosaltres mateixos els que us heu de crear el vostre propi mètode, que pot ser semblant al meu, es clar que si, però només la vostra mentalització, es la única que us pot ajudar, es la única que us pot portar per el camí que deixa erera les cigarretes. Dit això poseu una data, ni avui ni demà, ni el 31 de desembre, dit sigui de passada que es la més escollida i a la vegada la menys respectada. Un cop tingueu la data, que potser fins i tot d'aquí a dos anys, només us queda un pas, pensar un minut cada dia en que quan arribi la data fixada deixareu de fumar. A partir d'aquí dir-vos que aquest minut que cada dia pensareu en la data, serà la vostra mentalizació que cada cop, cada dia, com si es tractés d'un entrenament, cada mes, aquesta mentalització serà cada cop més forta, inclòs aquesta força us pot fer escurçar la data, cambiar-la i apropar-la una mica més a mesura que van passant els dies. Durant tot aquest temps escolliu una o dos persones de molta confiança a qui explicar-li el vostre propòsit, us ajudarà a aconseguir-ho.
Ja només queda un pas, esperar que arribi la data i sobretot, el dia que arribi, fer el pas i respectar al màxim amb totes les vostres forces la decisió que heu pres. Us puc dir que passareu tres dies molt dolents, com se sol dir, "les passareu putes!!" tres dies en els que no podeu defallir, en els que no podeu donar el braç a tórçer, tres dies en els que només heu de pensar en aguantar un dia més sense fumar. Un cop passeu els tres dies, us puc prometre que l'ànsia es cada cop menor, no desapareix, però es va fent cada cop més feble, i vosaltres cada cop més forts davant de la vostra decisió i portar aquesta fins a les últimes conseqüències, que només son lo bé que us anireu trobant dia a dia. Arribats a aquest punt només us queda pensar cada dia que cada cop trobeu a faltar menys el tabac, cosa que us ha de fer pensar que ja no val la pena tornar-hi, que només hi ha un camí per trobar-se millor, que es el de no tornar a encendre mai més una cigarreta, i esteu segurs que tindreu moments de debilitat en que tornarieu a encendre una cigarreta, però es justament aleshores, quan ja no val la pena fer-ho.
Ànims i sort!!!

Ignasi Boya Duocastella.

diumenge, 31 de març de 2013

HA ARRIBAT EL PAPA FRANCESC

Si senyors i senyores, ja ha arribat el Papa Francesc. Primer de tot, dir-vos que no vull ofendre a ningú amb aquestes lletres, simplement vull donar la meva visió particular de l'individu que surt a la foto vestit de blanc i tota la seva cort.
Ull amb el "tinglao" que s'han muntat aquestos del vaticà per tenir tot el món pendent d'ells durant tres dies per decidir qui serà el proper papa, que els representarà fins que es mori, es fiqui molt malalt o bé el seu cos, maltractat per els viatges, el faci decidir a deixar-ho. Tot el món pendent d'un fum blanc o negre que surt d'una xemeneia i que anunciarà que el món te un nou papa, un nou papa espiritual, un nou representant màxim de l'església, aquella que des del meu punt de vista, predica tant i molt bé, el que no creu, amb l'objectiu de que els seus fidels, que cada cop son menys, puguin tenir dret a barra lliure en el regne dels cels el dia que es morin i una de les millors habitacions al "HOTEL CELESTIAL".
Almenys el Sr Francisco en qüestió, vanagloriant-se del personatge que representa, ha decidit cambiar la fastuosa cadira d'or dels seus predecessors, per una de més senzilla i austera..., oh!! quin detall el campeón!!, clar com que ha agafat el nom de Sant Francisco de Assís, gran defensor i lluitador per els pobres, això sempre segons la bíblia, esclar, a saber com devia ser el tal Francisco. Ara podria començar a vendre tot l'or i marbre que tenen allí al Vaticà, a les grans potències que hi ha al món o als multimilionaris russos i arreglarien de ben segur, almenys gran part de la gana que hi ha pel món, de fet aquest es un dels seus valuarts no? ajudar als pobres, però sembla que primer s'ajuden a ells mateixos, i tot el que recullen de la caritat dels feligresos, sembla ser que ho destinen a mantenir el seu Port aventura particular.
Una altra de les coses que no s'entenen, si aquest senyor es diu Jorge Mario Bergoglio, perquè redimonis a partir de que son escollits papa, s'han de dir d'una altra manera? Si ja ho se, representen a un anterior gran representant de l'església ja hem perdonareu però no ho entenc, ho trobo innecessari. No seria millor que passessin a la història per ser ells mateixos?Una altra mostra de la seva falsedat, s'amaguen darrera un pseudònim per actuar impunement.
Us puc dir que un cop, vaig tenir l'oportunitat d'estar al Vaticà i allí vaig poder veure com actuen els col·legues, apliquen una sèrie de restriccions d'entrada, sobretot aplicada a uns codis de vestimenta, això si, si l'entrada es pagant no diuen res. La cosa canvia, quan per exemple entres a la basílica de St Pere, l'entrada a la qual es gratuïta, aleshores si que apliquen els seu codi de restricció i et fan fora sense cap tipus de mirament, hem sembla un fet bastant lamentable, però es clar quan es tracta de fer calaix fan la vista grossa, però sinó hi ha interès monetari per el mig, apliquen els seus codis restrictius sota la bandera del respecte a l'esglèsia, saltant-se el més important, el respecte a les persones.
Respecto molt la fe que una persona pugui tenir en quelcom, però el que no puc respectar, es que s'utilitzi la fe d'aquesta persona per al bé d'altri. No puc respectar que es jugui amb la sensibilitat i els sentiments de la gent i ells (la església de l'alta alcurnia en general), penso que així ho fan, com deia un company meu en una conversa que vàrem tenir, es l'única religió que sempre esta jugant amb el temor de la gent, sinó, penseu una cosa, perquè proclamen, si no fas el bé, aniràs al infern, si fas mal, Deu et castigarà. I després, qui son ells per jutjar les relacions sexuals de les persones, i l'orientació sexual de cadascú, i si es de rebut o no tenir relacions sexual amb preservatiu? Qui son ells que suposadament no en poden tenir...?Potser el que haurien de fer es tenir-n'he, sinó es que ja en tenen en silenci, potser el que haurien de fer es no amagar-se i deixar de jugar amb els temors de la gent.
I no vull deixar el tema aquí, sense abans parlar de la gran quantitat de capellans que hi ha al món, que realment senten el que son i senten la labor que fan, una labor de carrer, de lluita diària per gent que ho necessita, perquè evidentment que n'hi ha, però malauradament n'hi ha molts que no i que donen mal nom al col·lectiu i per desgràcia dels que s'ho treballen, la immensa majoria d'aquestos estan amb alts càrrecs dins de la jerarquia de l'església i son els que tenen accés als fils que mouen el gran circ de l'església.  
Es una pena que no es reconegui la labor dels que realment s'ho treballen, es una pena que una institució com la de l'església, no tingui mes reconeguts a tots aquests capellans que tant treballen per defensar el seu nom, i els seus valors, cosa que els senyors del Vaticà no els hi preocupa gens ni mica quan haurien de ser el que mes ho fessin i son aquests els capellans que mes haurien de valorar.

Ignasi Boya Duocastella.